Humanitats i TIC

Un dels impulsors sense saber-ho, de la distinció bipolar entre ciències humanes o de l'esperit i les ciències naturals, fou W. Dilthey. Però aquesta dicotomia és una diferenciació a superar, l'home, la societat, i el conjunt de la humanitat,... sóm uns ens singulars i plurals a la vegada. Posseïm les mateixes claus de relació, ja des del llenguatge, els mateixos umbrals del pool genètic de consistència estructurada;... però a la volta, ens realitzem multiformement en processos socials i històrics particulars singularment concrets.
La potència de realització diferida, recursiva i inesgotable, és enfrontar-se a un univers obert on la tria és necessària. Segons J.P. Sartre, a la seua obra El ser y la nada, a la pàg. 510 de l'RBA diu: De hecho, somos una libertad que elige, pero no elegimos ser libres: estamos condenados a la libertad.

La obertura que dóna un context SIC, les possibilitats per executar, transmitir informació, innovació, comunicació,... i en general tota la inmensa bateria que posseeix ara la humanitat per a relacionar-se, construir nous ordres diferits i concretar unió de nexes particulars entre humans;... és com sempre inesgotable, no hi té cap mena de fons, és totalment insondable ad infinitum. Sols que ara, ens involucrem en noves freqüènces, on el ritme, la quantitat, la velocitat de circulació, i en general la complexitat global, entra en bucle cultural mitjançant processos socials i implicacions d'actors pujats a la roda de una precipitació simbòlica amb nova catarsis.
Cite també de la mateixa obra de Sartre: Podemos llamar al conocimiento la pura soledad de lo conocido. Es decir, con suficiente claridad, que el fenómeno original de conocimiento no agrega nada al ser y nada crea. Por él, el ser no es enriquecido, pues el conocimiento es pura negatividad: hace solamente que haya ser (...) El conocimiento no agrega ni quita nada al ser, no lo adorna de ninguna cualidad nueva. Sólo hace que haya ser trascendiéndolo hacia una nada que no mantiene con él sino relaciones negativas de exterioridad.

El que propose, es que si en un moment històric, situat a les primeries de la modernitat i conseqüentment la implantació solipsítica de la industrialització sobre aquest terreny, aquest procés condugué cap a la especialització disciplinar, a l'augment de sofisticació i complexitat de diferenciació interna en el coneixement. Ara, des de la nostra possició en la sincrontizació dels esdeveniments, bé pugam dedicar-nos a indagar la part indiferenciada que ho sintetitze, ho canalitze, i reunesca les parts anàlogues retrocedides, on convergix i descobrim inèdites dimensions contingudes, desvetlant continguts cap a una única funció unitària, i que aquests es materilitzen en disparitat potencial multiforme de informació. Arribar a atisbar una comprehensió holística com a novetat i innovació ideològica.

Límits de la capacitat humana.

Segons Wittgenstein, "Els límits del meu llenguatge són els límits de meu món". Ara, a banda de la determinació de les estructures lingüístiques, hem construit solipsísticament en la quotidianitat operativa de comunicació rutinària, la informació recursiva accesible, incrustada a les pautes culturals dels fets comuns de comunicació. Les TIC al servei de la nova comunicació, han aconseguit que la tecnologia al servei del pensament es constituesca com a apèndix de les nostres capacitats cognitives, alhora que ens determina una fixació d'entendre estructuralment el món a partir de la base d'aquesta multiforme plataforma.
Per a entendre'ns històricament a nosaltres mateixos, ens hem creat una idea de qui som a partir de la plasmació seqüencial i sincronitzada de les nostres estructures socials i comunicatives: legats artístics, literaris, arquitectònics, institucionals,...
Ara el concepte de l'home/dona en particular i de la humanitat en general, s'enfronta al les plasmacions de qué es capaç de construir informacionalment, per a medir les seues possibilitats-limitacions actuals on aboca tota la seua potència sobre els recursos comunicatius que és capaç d'executar.
Cada paradigma de comunicació és una freqüència de la seua intervenció en cada manera d'executar culturalment, i on es medeix l'home que es reflexa a sí mateix, i que es genera una imatge diferida en la qual es rebassa sense trascendir-se. L'esgotament de les seues possibilitats tècniques, el fons de cada bucle generador de novetat, es reflecteixen quan la seua infraestructura queda també superada, i on s'acosta en tots els casos a l'abisme tal i com Heidegger anuncià.

Ciència, visió de la realitat i circumstàncies aleatòries

D'aquest vídeo que col.loque per a compartir, s'ens transmet la importància per al coneixement humà, la consciència d'un moment atzarós, el nostre, en termes d'evolució de l'univers, de que hem tingut el privilegi coincident de simultanejar la nostra evolució cienttífico-tèncnica amb l'estat actual d'aquest, segons la circumstància del dinamisme visible en un univers que ens ha tocat viure.
Hem arribat encara a l'hora històrica concreta, de captar intel.lectualment, i hem pogut registrar l'expansió continuada de l'univers, en una època entre les nostres possibilitats per una banda i l'estat de l'univers per l'altra, en la qual encara es pot detectar mitjançant l'instrumental precís (el nostre actual disponible), i observar la seua difuminació diluida, de la cada volta més allunyada distribució de matèria, que es desprèn amb una forma de densitat més tènua per la progapació de l'espai creixent inter-galàctic.
http://www.rtve.es/alacarta/todos/abecedario/R.html#489380

Creativitat amb les formes tecnològiques

Vull dur a col.lació un poema de Pedro Salinas de la generació del 27 per a compartir la lectura d'aquest (qui vulga i estiga dispost), per a difondre la sorprenent experiència de la literatura.
La seua lectura ens condueix a la reflexió de l'home que trascendeix sempre el seu context inmediat, social i tecnològic, per a fer art a partir dels elements de que disposa en cada circumtància.
La reflexió és apreciar els nostres contextos tècnics i històrics de la societat de la informació i el coneixement actual, per a fer operacions anàlogues respecte aquélles d'altres precedents èpoques amb altres recursos, i poder apreciar una nova forma d'entendre l'art amb el repertori de possibilitats que ara disposem.
L'art es trascendeix a sí mateixa sense rebasar-se el seu propi límit. L'èsser humà es reconeix a sí mateix contemplant i desxifrant les mateixes operacions fetes per altres èsser humans en tots els temps.http://www.poema-de-amor.com.ar/mostrar-poema.php?poema=4216

La publicitat és necessària per a la existència en un món on la imatge sempre acompanya a la paraula. La paraula avui en dia ha quedat dil.latada, difuminada, de tal manera que sense el reforç iconogràfic, aquesta surt debilitada, ha perdut la força d'abans i d'altres èpoques, alhora que la imatge bé carregada també de semàntica, que ara ja no és patrimoni sols de la lingüística. Feu una ullada a açò: