Humanitats i TIC

Un dels impulsors sense saber-ho, de la distinció bipolar entre ciències humanes o de l'esperit i les ciències naturals, fou W. Dilthey. Però aquesta dicotomia és una diferenciació a superar, l'home, la societat, i el conjunt de la humanitat,... sóm uns ens singulars i plurals a la vegada. Posseïm les mateixes claus de relació, ja des del llenguatge, els mateixos umbrals del pool genètic de consistència estructurada;... però a la volta, ens realitzem multiformement en processos socials i històrics particulars singularment concrets.
La potència de realització diferida, recursiva i inesgotable, és enfrontar-se a un univers obert on la tria és necessària. Segons J.P. Sartre, a la seua obra El ser y la nada, a la pàg. 510 de l'RBA diu: De hecho, somos una libertad que elige, pero no elegimos ser libres: estamos condenados a la libertad.

La obertura que dóna un context SIC, les possibilitats per executar, transmitir informació, innovació, comunicació,... i en general tota la inmensa bateria que posseeix ara la humanitat per a relacionar-se, construir nous ordres diferits i concretar unió de nexes particulars entre humans;... és com sempre inesgotable, no hi té cap mena de fons, és totalment insondable ad infinitum. Sols que ara, ens involucrem en noves freqüènces, on el ritme, la quantitat, la velocitat de circulació, i en general la complexitat global, entra en bucle cultural mitjançant processos socials i implicacions d'actors pujats a la roda de una precipitació simbòlica amb nova catarsis.
Cite també de la mateixa obra de Sartre: Podemos llamar al conocimiento la pura soledad de lo conocido. Es decir, con suficiente claridad, que el fenómeno original de conocimiento no agrega nada al ser y nada crea. Por él, el ser no es enriquecido, pues el conocimiento es pura negatividad: hace solamente que haya ser (...) El conocimiento no agrega ni quita nada al ser, no lo adorna de ninguna cualidad nueva. Sólo hace que haya ser trascendiéndolo hacia una nada que no mantiene con él sino relaciones negativas de exterioridad.

El que propose, es que si en un moment històric, situat a les primeries de la modernitat i conseqüentment la implantació solipsítica de la industrialització sobre aquest terreny, aquest procés condugué cap a la especialització disciplinar, a l'augment de sofisticació i complexitat de diferenciació interna en el coneixement. Ara, des de la nostra possició en la sincrontizació dels esdeveniments, bé pugam dedicar-nos a indagar la part indiferenciada que ho sintetitze, ho canalitze, i reunesca les parts anàlogues retrocedides, on convergix i descobrim inèdites dimensions contingudes, desvetlant continguts cap a una única funció unitària, i que aquests es materilitzen en disparitat potencial multiforme de informació. Arribar a atisbar una comprehensió holística com a novetat i innovació ideològica.